Alfons Arús    

Javier Ricou

Enric Bayón

Secció - TELETÚLIA

Víctor Amela - periodista i crític de tele

De niño soñó ser Tom Sawyer enamorado, Huckleberry Finn en la balsa, Jim en el barril de manzanas y Robinson Crusoe en su isla, pero se impuso Tintín y acabó en periodista, tras superar un periodo de caminar descalzo como el pequeño saltamontes. Estudió en los escolapios y en la UAB, y con lo leído y lo visto se metió a crítico de televisión, feliz oportunidad para escribir sobre todo y todos sin que nadie le dijera nada de nada. Lleva así 25 años en “La Vanguardia”, y lo que le convierte en el decano de la crítica televisiva en la prensa española!, contra lo que su lozanía sugiere. Movido por la curiosidad, se lió a entrevistar a toda suerte de improbables criaturas en “la contra” (sección que hace ya 12 años creó junto a sus colegas Ima Sanchís y Lluís Amiguet), que se ha convertido para él en un modo de vivir: preguntando que preguntarás. Dice que seguirá así mientras su curiosidad dure y sus lectores quieran. Sus colaboraciones en radio –“El món a RAC1”, “En días como hoy” de RNE- y televisión –“L’hora del lector” y, sobre todo, en la “teletulia” de “Arucitys”  (desde hace un lustro)- le reportan una alegría por la que estaría dispuesto a pagar (confesión que ha hecho sólo en privado). Le gusta conducir y caminar, las ostras, el jamón ibérico, los berberechos, las aceitunas, el vermú Izaguirre, el jerez, el ron, el Ebro y el Mediterráneo. Fue devoto de Gauguin, Borges y Tip y le hacen gracia Quintero, Sánchez Dragó, De la Quadra-Salcedo y Wyoming cuando imita a Buenafuente. Cree en que E=mc2 y en que todo está lleno de dioses y diosas, es muy sensible a la belleza y marcadamente heterosexual, contra lo que su delicado aspecto sugiere. Padece de vejiga tímida, aunque aventura estar superándolo. Dados sus antecedentes de peripatetismo a pie desnudo, no puede descartar acabar como David Carradine. Trabaja demasiado, duerme poco.

David Broc - crític de música, cine i televisió

Sense saber com ni gràcies a quin acte de pietat divina, aquest perdedor ha completat un vell somni: viure de les seves aficions. Només li manca ser crític de 'sushi' o comentarista de l'NBA per arrodonir del tot el seu cercle d'obsessions reconvertides en rutina laboral. Presenta tendències antisocials, surt de casa seva per obligació, es desintoxica i es reenganxa a la Coca-Cola cinc o sis cops l'any, és fanàtic extrem dels gats però el seu animal de companyia preferit és el sofà, va plorar com un idiota amb el final inventat de 'Doraemon' i no pot evitar riure desconsoladament cada cop que veu una imatge a la tele de Jesús Gil.
A banda de tot això, ha escrit o encara el deixen escriure a publicacions com el Diari 'AVUI', 'Fotogramas', 'Guia del Ocio BCN', 'Time Out BCN', 'Rockdelux', 'Mondo Sonoro', 'Go-Mag' o la web 'playgroundmag.net', un dels seus últims passatemps, tradueix i edita la revista especialitzada en vambes 'Sneaker Freaker Spain' i ha col·laborat en diversos llibres col·lectius: 'Loops: Una historia de la música electrónica', 'Teen spirit. De viaje por el pop independiente', 'El sonido de la velocidad' i, la seva contribució periodística preferida, el llibret sobre grans delinqüents d'Espanya 'Chorizo Ibérico'. També comenta pel·lícules a 'El Món a Rac1' i parla de televisió, futbol, dones i perdedors al plató de l''Arucitys', que, a manca d'una finca en el Pirineu, ha convertit en la seva particular segona residència.
I encara li queda temps, un cop a la setmana, puntualment, per jugar a la Primitiva per tal de poder complir el seu últim gran somni: retirar-se al Japó per poder esmorzar 'sushi' al mercat de Tsukiji tots els dies de la resta de la seva vida.

Mònica Planas - periodista i crítica de tele

Quan va néixer els seus pares van decidir que a casa no tindrien televisió. Potser per això ara li agrada tant. El propòsit familiar només va durar cinc anys. Aleshores van acceptar tenir una petita tele en blanc i negre que es veia fatal. En aquell aparell hi va veure les imatges del cop d’estat del 23-F. Estava a punt de fer sis anys i no entenia res, però per les corredisses que hi va haver a casa va entendre que dins d’aquell trasto hi podien passar coses molt importants. La tele en color la veia a casa els avis i el primer vídeo no va arribar a casa seva fins que va tenir 13 anys. El va comprar el seu pare per gravar la inauguració dels Jocs Olímpics de Seül. (Ei! Aleshores ja tenien tele en color, eh...).

Ha treballat a la tele en diversos programes, però un dia va descobrir que preferia mirar-la que treballar-hi. Per això s’ha fet crítica de televisió: Escriu a ‘El Mundo Deportivo’ i participa a la teletúlia de l’Arucitys.

Ara, a casa seva, hi ha sis pantalles i tres DVD que ho graven tot... amb l’esperança que la seva filla, de gran, es dediqui al que vulgui menys a la televisió.

Joan Spin - periodista i crític de tele

President del club de fans a Catalunya de Raphael i Sotil, he treballat a Catalunya Ràdio, RAC 1, Com Ràdio, BTV, TV3 i, ara, amb el seu ídol, l’Alfons Arús. El que no sap ningú és que sóc dibuixant -no us agraden les meves samarretes?- i que de tele i ràdio no en sé res.
Presumeixo de tenir molts amics que fan coses molt rares, especialment per la nit. Aquests amics em solen regalar pistoles de goma i altres objectes que després aprofito per regalar al plató de l’Arucitys.
El meu objectiu a la vida? Presentar un dia un programa amb un vestit fet tot de goma ja que, com la tele engreixa, amb el vestit suaré i quedaré com un sílfide.
Per cert, tinc un gran secret: he muntat una botiga - Diputació 169- però no és per vendre articles sinó per lligar. Es per això que per la nit, de vegades, em costa molt veure la tele. I és que a mi, igual que a Dinio, el làtex em confon.

Òscar Broc - periodista i crític de tele

Va créixer davant la televisió, especialment fascinat per les sèries nord-americanes, potser per això ara la seva vida social es redueix al sofà, el DVD i una munt de packs per veure sense descans. L’Òscar Broc pertany a una generació televisiva al 100% i mai ha entès les persones que critiquen un electrodomèstic tan miraculós com aquest. De fet, assegura que preferiria viure sense aigua calenta que sense la seva pantalla plana, un fet que parla ben clar sobre fins a quin punt aquest periodista de 34 anys necessita la companyia constant de les 625 línees.

La seva trajectòria es pot rastrejar en diferents publicacions musicals (la darrera, la pàgina web Playground), de fet va començar a escriure sobre pop, rock i hip hop. Poc a poc, es va anar obrint  altres disciplines com la crítica de restaurants i de locals de nit (‘Guia del Ocio’, ‘Time Out’). També se’l pot escoltar a la ràdio, al programa ‘Cabaret Elèctric’ d’Icat, on fa una secció de música electrònica i parla també de sèries de televisió, sense dubte la seva especialitat, com també demostra a la secció 625 Líneas (una pàgina on cada mes parla d’una sèrie) de la revista barcelonina ‘Go Mag’ o al blog ‘La Caja Tonta’. Actualment, també s’ho passa pipa a la secció La Teletúlia, del programa de City TV Arucitys.

Òscar Broc - periodista i crític de tel

Andrés Torres